Torre d' aigua Besòs: Icona modernista ocult amb vistes de sostre

Sobre la Torre de l'Aigua del Besòs

La Torre de les Aigües del Besòs, Torre de les Aigües del Besòs, és un dels elements industrials modernistes més emblemàtics dels districtes del Poblenou i del Fòrum. Construïda íntegrament de maó i admirada per artistes com Ramon Calsina, Josep M. Subirachs i Joan Pallarès, continua sent un dels exemples més bells d’infraestructura hidràulica històrica de Catalunya.

Quan es va construir la torre, el Poblenou era una zona industrial i no pas un barri residencial. El projecte va començar després del descobriment d’un aqüífer subterrani que contenia aigua naturalment pura i de baixa salinitat. Això va portar a la creació de la companyia Aigües del Besòs, que va construir la torre per subministrar aigua per gravetat a les fàbriques properes i a la zona de la Ciutadella de Barcelona.

La torre feia originalment 51 metres d’alçada quan es va inaugurar el 1882, amb un gran dipòsit d’aigua afegit a la part superior. L’escala de cargol exterior envolta el dipòsit perquè el nucli central de la torre estava reservat per a les canonades d’ascens i descens de l’aigua. El pla original preveia un segon dipòsit a partir dels 80 metres, que hauria portat l’alçada total fins als 124 metres, però aquesta ampliació mai no es va completar.

Al costat de la torre hi ha la Casa de Vàlvules, la casa de vàlvules. A prop hi havia un edifici de calderes, avui desaparegut, que allotjava dues calderes de vapor fabricades pels reconeguts Alexander Hermanos. Inicialment alimentades amb carbó de Cardiff, les calderes accionaven quatre màquines de vapor verticals a la Casa de Vàlvules. Aquestes màquines impulsaven bombes capaces d’elevar dotze mil metres cúbics d’aigua fins als 40 metres per al primer dipòsit, i dotze mil més fins als 80 metres per al segon dipòsit projectat. Les canonades i vàlvules, importades de Glasgow, estaven dissenyades per suportar pressions de fins a 15 atmosferes.

A plena capacitat, el complex estava dissenyat per subministrar cent mil metres cúbics d’aigua cada vint-i-quatre hores. L’aigua de l’aqüífer entrava a la torre pel soterrani i era impulsada pel nucli central fins als dipòsits revestits de ceràmica. La canonada de descens se situava just sobre un sedàs mòbil de ferro galvanitzat que filtrava les impureses. Els dipòsits incloïen instruments de mesura i controls de temperatura per garantir el funcionament automàtic dels sistemes de bombeig i descens.

La torre es va construir íntegrament amb maó massís, amb acer estructural utilitzat només per a les bigues de la teulada tant de la torre com de la Casa de Vàlvules. L’estructura havia de suportar no només el pes immens de l’aigua, sinó també les forces de pressió interna generades pel sistema de bombeig. En planta, la torre consta de tres anells concèntrics de maó: un nucli central per a les canonades (de 30 cm de diàmetre cadascuna), un anell intermedi per a la resistència estructural i un anell exterior. L’escala de cargol discorre entre l’anell exterior i l’intermedi, tots connectats per arcs de maó i un ús extensiu de la volta catalana.

La decadència de la torre va començar quan l’extracció excessiva de l’aqüífer va crear un buit que va fer entrar aigua de mar des de la costa propera. La salinització resultant va fer que l’aigua fos inadequada per a l’ús industrial i residencial, cosa que va portar a l’abandonament del projecte i a la cancel·lació del segon dipòsit. Finalment, la torre va caure en desús.

Pere Falqués i Urpí (1850–1916), l’arquitecte de la Torre de les Aigües del Besòs, va ser una figura destacada de l’arquitectura catalana. Va esdevenir arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals el 1873 i més tard, juntament amb Lluís Domènech i Montaner, va exercir com a arquitecte en cap de Barcelona. Falqués va contribuir a l’Exposició Universal de 1888 al Parc de la Ciutadella i va guanyar el concurs per remodelar la Plaça de Catalunya. També és conegut per dissenyar gran part del mobiliari urbà de ferro icònic de Barcelona, incloent-hi els fanals del Passeig de Lluís Companys, els fanals de l’Avinguda de Gaudí i els fanals‑bancs del Passeig de Gràcia davant de Casa Batlló i La Pedrera.

Avui, la Torre de les Aigües del Besòs ha estat restaurada i reoberta al públic. L’Arxiu Històric del Poblenou ocupa la Casa de Vàlvules, i la torre funciona com a espai museístic que ofereix visites guiades i vistes panoràmiques des de la terrassa superior.

Història de la Torre de les Aigües del Besòs

A finals del segle XIX, Barcelona patia greus problemes de subministrament d’aigua, amb els anys 1875 i 1876 marcats per una sequera extrema. El projecte de la Torre de les Aigües del Besòs va sorgir com un intent ambiciós de garantir un subministrament fiable d’aigua per al Poblenou, que s’industrialitzava ràpidament, i per a la ciutat en expansió.

• 1877: Es publica un informe proposant la creació de la Companyia d’Aigües del Besòs, liderada per l’inversor Francisco Javier Camps Puigmartí. En aquell moment, les ciutats europees consumien molta més aigua per habitant — Marsella (420 L), París, Dijon i Glasgow (200 L) — mentre que Barcelona només en consumia 19 L. La nova torre pretenia elevar aquesta xifra fins als 38,22 L.
• 1880: Comencen les obres en uns terrenys ocupats anteriorment per la cerveseria de Camps i Kuentzmann. August Kuentzmann Damm, cofundador de la famosa cervesa Damm, havia operat aquí abans que l’espai fos reconvertit.
• 1882, 21 de juny: Inauguració de la torre i del seu primer dipòsit d’aigua, amb una capacitat de 600 m², subministrant aigua potable als residents de Barcelona i a les fàbriques properes.
• 1888: La torre comença a subministrar aigua al complex siderúrgic de Can Girona al Poblenou (més tard conegut com a MACOSA).
• 1889, maig: Es detecten nivells elevats de salinitat a causa de la intrusió d’aigua de mar a l’aqüífer. El subministrament d’aigua potable es cancel·la. El fracàs del projecte afecta profundament Camps Puigmartí, que mor el 1890.
• 1895: La Companyia d’Aigües del Besòs es dissol. La torre és venuda a la Barcelona Besòs Waterworks Company Ltd., de propietat anglesa, i posteriorment transferida a la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB).
• 1895–1922: La SGAB utilitza la torre exclusivament per al subministrament industrial, principalment a les instal·lacions de Can Girona.
• 1922, 18 de maig: Material para Ferrocarriles y Construcciones S.A., successora de Can Girona, fabrica locomotores i vagons utilitzant aigua subministrada per la torre.
• 1936–1939: Durant la Guerra Civil Espanyola, s’instal·la una bateria antiaèria a la torre a causa de la seva alçada i ubicació estratègica.
• 1992: Abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, les fàbriques del voltant són enderrocades i la línia de costa es transforma completament, deixant la torre aïllada però preservada.
• 1993: Material para Ferrocarriles y Construcciones S.A. tanca, i tot el complex industrial queda abandonat.
• 1996: Les instal·lacions siderúrgiques són enderrocades, deixant només la torre d’aigües i la Casa de Vàlvules dempeus.
• 2010, 8 de gener: Se signa un acord entre l’Ajuntament de Barcelona i la SGAB per restaurar la torre. Els arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó lideren el projecte, amb l’assistència del tècnic Joan Olona i de la historiadora Mercè Tatjer.
• 2010–2012: Un programa complet de conservació restaura la torre i la Casa de Vàlvules, preservant tant material original com possible. S’instal·len dues noves escales de cargol d’acer per permetre l’accés segur dels visitants als nivells superiors.

Galeria d'imatges de la Torre de l'Aigua del Besòs

Fes clic a qualsevol de les 58 imatges per obrir el reproductor de galeria a pantalla completa. Tingues en compte que la visualització d’imatges està subjecta a la nostra Política d’Ús Just .

Resum de preus de la Torre d'Aigua del Besòs

Mapa de la Torre de l'Aigua del Besòs